Si només ens basem en xifres, que es quedin 15 nens fora de les llars municipals dels més de 7000 alumnes dels centres educatius, tant pel número en sí, com per la comparació, sembla disminuir la seva importància.
La conseqüència directa que pot tenir en una família standard, és a 2 pares i 2 avis afectats, directament per no haver pogut absorbir aquests nens dintre de les aules. Per tant això dóna 75 persones estan directament afectades, i de les que 60 tenen dret a vot. Aquest número és al que no se li dóna importància.
La persona directament afectada és la mare, com a dona. És ella la que s’ha de plantejar no treballar o buscar una persona, la seva mare en la majoria dels casos, que pugui cuidar el seu fill. Si la conjuntura econòmica de casa seva li permet, demanarà una excedència, o reducció de jornada, amb la disminució d’ingressos a la família o haurà de demanar a una persona fora del nucli familiar, la mare com a cuidadora.
La conseqüència directa que pot tenir en una família standard, és a 2 pares i 2 avis afectats, directament per no haver pogut absorbir aquests nens dintre de les aules. Per tant això dóna 75 persones estan directament afectades, i de les que 60 tenen dret a vot. Aquest número és al que no se li dóna importància.
La persona directament afectada és la mare, com a dona. És ella la que s’ha de plantejar no treballar o buscar una persona, la seva mare en la majoria dels casos, que pugui cuidar el seu fill. Si la conjuntura econòmica de casa seva li permet, demanarà una excedència, o reducció de jornada, amb la disminució d’ingressos a la família o haurà de demanar a una persona fora del nucli familiar, la mare com a cuidadora.
Les afectacions són més greus si la família és monoparental.
La resposta administrativa anterior era que els nens on estaven més bé era a casa. Òbviament és innegable però en els casos que les famílies no s’ho puguin permetre aquesta resposta és insultant. Una altra resposta habitual era que costava molts diners ja que els pares només pagaven una quarta part del cost. Cosa que per la mare que s’ha quedat sense plaça pel seu nen, no justifica res, ja que haurà de fer front a despeses més importants que no el pagament del cost de la llar.
La no obligatorietat fa d’escut a les administracions per semblar que fan el que poden i res més.
Ara la resposta administrativa és semblant, el cost de les llars i la idea que els nens han d’estar en un àmbit familiar. La diferència rau en què a partir d’aquesta legislatura afavoriran el fet de que els nens estiguin en un àmbit familiar, però sense posar altres mitjans per solucionar el problema.
Aquesta és la solució per a que avis es vegin obligats a tenir a grans edats nets a càrrec, o a dones evolucionant a la inversa, quedant-se a casa per a tenir cura dels seus fills (anomenades dones fràgils) . I a l’empresari que té dones a la seva empresa significa temps de baixa, d’excedència, de lactància... més costos per a la seva empresa, o perdre una persona imprescindible en càrrecs directius. Tot fa que la dona sigui el punt més feble de totes les relacions.
I la que afecta directament a la canalla, passar de llars municipals a ludoteques, que sí absorbeixen els nens que no tenen plaça, i que per manca de les inspeccions laborals oportunes, es salten el total d’hores que pot estar un nen a dins, i el personal no suficientment qualificat.
Lluny queda ara la intenció que de cap nen es quedi sense plaça a P2, i la següent que serà P3, P4, P5? Si no és ensenyament obligatori i fan el que poden? Per què la pressió social és més forta en aquestes edats?
La resposta administrativa anterior era que els nens on estaven més bé era a casa. Òbviament és innegable però en els casos que les famílies no s’ho puguin permetre aquesta resposta és insultant. Una altra resposta habitual era que costava molts diners ja que els pares només pagaven una quarta part del cost. Cosa que per la mare que s’ha quedat sense plaça pel seu nen, no justifica res, ja que haurà de fer front a despeses més importants que no el pagament del cost de la llar.
La no obligatorietat fa d’escut a les administracions per semblar que fan el que poden i res més.
Ara la resposta administrativa és semblant, el cost de les llars i la idea que els nens han d’estar en un àmbit familiar. La diferència rau en què a partir d’aquesta legislatura afavoriran el fet de que els nens estiguin en un àmbit familiar, però sense posar altres mitjans per solucionar el problema.
Aquesta és la solució per a que avis es vegin obligats a tenir a grans edats nets a càrrec, o a dones evolucionant a la inversa, quedant-se a casa per a tenir cura dels seus fills (anomenades dones fràgils) . I a l’empresari que té dones a la seva empresa significa temps de baixa, d’excedència, de lactància... més costos per a la seva empresa, o perdre una persona imprescindible en càrrecs directius. Tot fa que la dona sigui el punt més feble de totes les relacions.
I la que afecta directament a la canalla, passar de llars municipals a ludoteques, que sí absorbeixen els nens que no tenen plaça, i que per manca de les inspeccions laborals oportunes, es salten el total d’hores que pot estar un nen a dins, i el personal no suficientment qualificat.
Lluny queda ara la intenció que de cap nen es quedi sense plaça a P2, i la següent que serà P3, P4, P5? Si no és ensenyament obligatori i fan el que poden? Per què la pressió social és més forta en aquestes edats?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada